Era mitja tarda i queia un plugim suau,
el cel tapat, escuts de cendra i mort.
Presoners d´un món de possiblilitats,
de nens podrits per tots els estats.
Els herois antics eren devorats
per voltors amb la mirada trencada.
Els nens es mutilaven els uns als altres
i les postres es fonien amb la nevera oberta.
I ara pertot arreu on vaig veig la llum fondre´s en blaus,
verds turqueses, òxids i vermells.
L´univers antic s´ha plegat sobre el seu eix
i el perímetre esdevé e centre de tot.
Els àngels de la mort han donat vida al meu jardí
i ara em sento un nen abandonat.
Lliurat a la llum i a l´espai i als astres siderals,
han obert la taquilla del cinema en runes.
I la pluja es va assecar, i els núvols es van obrir,
i en un instant, explosiu, el món es va enfonsar
més enllà de l´horitzó.
Tan sols un horitzó per viure.
Feu un comentari fins ara
Deixa un comentari
